Heus aquí un oferiment al lector de mirar-se al mirall, de delectar-se en el vertigen i de sentir la seva empremta en el món, aquesta insuportable fugacitat de l'ésser que va néixer per a viure morint.

Ser aspres i austers, dedicats al poble i a la seva quotidianitat, als amors de carrer, safareig i petites habitacions. Sense epicitat ni transcendència, si no essent carnals i quotidians, com la fruita, l'horta i l'oli cru.

En aquest mar de decisions, la pau interior es torna una conquesta, no un estat natural. Per cada camí que triem, s'obren mil portes que mai no creuarem, i amb elles, mil vides que no viurem. Però en aquesta trista bellesa rau una veritat més profunda: som els arquitectes de la nostra pròpia existència.

Per què escrivim? Quina pregunta més ambigua, em respondreu alguns... Hi ha qui, per un deure com la feina, els estudis o la ideació de la llista de la compra, es veu induït, sovint amb certa deixadesa, a agafar un bolígraf. Però hi ha un altre tipus d'escriptura.

Què fa que una vida valga la pena viure? No ho sé. Però farem un tempteig.

Si un home està viu, sempre hi ha el perill que puga morir, encara que cal reconéixer que aquest perill disminueix a mesura que l'home es va convertint en un mort en vida.