La iconografia budista com a eina filosòfica.

Des dels inicis del budisme, els seus seguidors han mostrat una clara preferència per adornar profusament les representacions del món diví. Aquesta pràctica, que ha perdurat al llarg del temps, posseeix connotacions didàctiques significatives. La tendència troba paral·lelismes amb les pràctiques artístiques de l’edat mitjana, durant la qual els porxos de les esglésies i catedrals eren decorats amb frescos que, a través de la seva vividesa, feien més accessibles les figures divines i facilitaven una instrucció religiosa intensiva. En un context on la major part de la població era analfabeta, la imatge esdevenia un recurs pedagògic essencial en la transmissió dels ensenyaments.Les imatges han estat vehicles fonamentals per a la transmissió dels ensenyaments religiosos i per a la comprensió dels conceptes més importants. Aquestes representacions visuals –ja siguin pintures, gravats, dibuixos o altres formes d’art– han servit per narrar històries, transmetre coneixements, donar instruccions pràctiques i capturar aspectes de la vida quotidiana. En particular, han estat crucials en l’educació infantil, on els nens aprenen a llegir i entendre el món que els envolta a través de l’observació i interpretació d’imatges.

Durant períodes històrics amb alts nivells d’analfabetisme, com l’edat mitjana o en comunitats amb baixos nivells d’educació, les imatges van adquirir una importància clau per transmetre coneixements i informació pràctica entre generacions. Aquesta mateixa funció educativa es manifesta dins la religió budista, on les imatges són eines per representar visualment els ensenyaments fonamentals del budisme. Conceptes abstractes i complexos com la impermanència, la vacuïtat, el sofriment o la comprensió de la naturalesa de la realitat es poden captar més fàcilment mitjançant representacions simbòliques. Això permet als devots connectar-se emocionalment i intuïtivament amb els ensenyaments.

En el context del Tibet, aquesta pràctica s’ha preservat, influïda per nivells similars d’analfabetisme i per la centralitat de les imatges en la instrucció religiosa. Els temples tibetans són exemples notables d’aquesta tradició, amb frescos detallats que cobreixen els murs i representen episodis de la vida de Buda, deixebles il·lustres, mestres del passat i diverses deïtats. En el centre dels temples, destaca l’estàtua del Buda, un element de gran honor i centralitat. Aquesta estàtua, sovint daurada i de dimensions monumentals, conté detalls simbòlics que requereixen una interpretació precisa. Per exemple, el mudra de la meditació a la mà esquerra i el mudra de prendre la terra com a testimoni a la mà dreta simbolitzen la pau interior i la connexió amb la natura terrenal.

La flor de lotus sobre la qual s’asseu el Buda simbolitza l’acció pura en el món sense ser corromput per les imperfeccions. Altres elements, com el sol i la lluna, tenen significats profunds: el sol representa la saviesa (principi femení), mentre que la lluna representa la compassió (principi masculí). L’aura que envolta el Buda evoca l’esplendor espiritual del seu cos i la seva ment.En paral·lel, dins del camp de la filosofia, les imatges han exercit funcions essencials que complementen el llenguatge escrit i el raonament abstracte. Les imatges poden il·lustrar conceptes filosòfics complexos, representar simbòlicament temes com l’existència, la veritat o la bellesa, i actuar com a guies visuals per entendre estructures argumentatives. A més, en l’era digital, les tecnologies multimèdia ofereixen noves oportunitats per explorar i comunicar el pensament filosòfic de manera dinàmica i immersiva.

En síntesi, tant en la religió budista com en la filosofia, les imatges juguen un paper complementari al text, enriquint la transmissió i la comprensió de conceptes abstractes. La seva integració harmònica amb la paraula escrita permet crear experiències més profundes i multidimensionals, que connecten amb els individus a través de diverses vies d’expressió i reflexió.

Anna Muarel.